Foto: Nona Delgado - Col.laboradors del Bloc: Xavier Varela - Miquel Sala - David Duran de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró

divendres, 24 de febrer del 2012

La Vall Mala

(Article editat a les "Agulletes Cròniques" nº 2 - Abril del 2011)

Hem adaptat "La Vall Mala" com a topònim, per senyalar la part central del Torrent de Santa Maria. Des de, aproximadament, el Pla dels Ocells, seguint el clot i les vessants de sota Gorros i Magdelenes, fins les agulles de Sant Joan (aquestes incloses). Les agulles de Trencabarrals i les de sota de Sant Benet, fins ran del Monestir.
_______________________________________________________

Aquest nom no apareix en el mapa de Joan Cabeza del 1909, que es sempre la primera referència que acudim, sobretot per topònims dels voltants del Santuari.
Si observeu el plano de Semir, el treu entre parèntesis i de manera secundaria, com a topònim alternatiu del Torrent de Santa Maria. Tal vegada tan sols fossin paraules recollides de viva veu i situades aleatòriament.
Els mapes de l'Alpina, no ens en fan cap referència.
El tornem a recuperar en el mapa de Ramon Ribera de 1975. Ell el situa entre el Pla dels Ocells i el Funicular de Sant Joan. O sia 1/2 km. mes avall  que Semir. I diu a la pagina 47 de la Guia: "...travessem el Torrent de Santa Maria o Vall Mala com l'anomenàvem antigament...".
Barberà, no el situa en el mapa de la Secció 31 (pag.336), del seu "Pam a pam", però si que cita el Tascó de la Vallmal, i diu:  "...un gran bloc encaixat en el lloc on la Vallmal forma una petita gúbia..." Donant sentit a la part final del torrent de Santa Maria, que des de sota el Trencabarrals, canvia radicalment la seva plàcida estructura.
Antoni Cugat, ens el posa en el mapa de la pàgina 31 del seu "Escalades a Sant Benet" -que va escruire la 1ª edició conjuntament amb en Josep Mª Alsina (D'aquest gran montserratí en parlarem un dia)- com Ribera, dona sentit a la paraula "vall", com a unitat de  torrent, agulles i vessants. I li diu "Mala" (no Mal).
En el Vèrtex nº 189, un grup d'intrèpids fan el descens del torrent de la Vall Mala, el prolonguen fins el riu Llobregat, seguint tota la part inferior del torrent de Santa Maria. Ens sembla excessiu allargar tant l'àmbit del topònim, però... Deixen fitxa tècnica i croquis del descens. 
_______________________________________________________________

Hem fet un recull d'una vintena d'agulles, caps de carena, contraforts i blocs, que descriurem de nord a sud.




Sota la Serra de les Paparres que tanca la torrentera pel sud-oest hi ha el Contrafort dels Ocells (nº 936). Aigues avall trobem la Roca del Iuiu (nº 359), on Oscar Sala, el 1996, obre algunes esportives a la cara est. la Miranda del Pla dels Ocells (nº 413), situada per Barberà, però es A. Cugat qui la bateja a "Escalades a S. Benet". Sota d'aquesta situem l'Agulla Tranquila (nº 830), li desconeixem cap ascensió. Per tancar aquest racó, situem el Contrafort de les Ingleses (nº825), amb una ampla paret orientada al nord, orfe de vies.
Grup de Trencabarrals

Paret Nord de la Rodoreda (nº 411)

El Trencabarrals (nº 412), es l'agulla mes important de tot aquest fons de muntanya. La primera ascensió data del 6 d'octubre del 1936, tot just començada la guerra civil. Foren els homes del C.E. del Bages de Manresa, Espuyes, Torras, J. Caselles i Serrat Oliva, els que ho aconseguiren. El 1961, Selicke i Mir i pugen des del collet amb una via directa de pitonises de buril.
Per damunt del "Trenca", com el coneixem popularment, hi ha dues esveltes agulletes, numerades per Semir i que nosaltres batejarem amb el nom de la Rodoreda (nº 410) que fa dos cims, amb honor de la Mercè, nostra insigne escriptora. Per sota, La Colometa (nº 411), la protagonista de "La Plaça del Diamant". Per cert direm que la paret nord de la Rodoreda, es un bell mur, orfe de vies...
Per tancar el grup, el Contrafort Saltacamins (nº 826), que queda escapçat pel camí de S. Joan a S. Jeroni. Amb el seus 1.041 metres d'altitud, es la màxima cota del grup.


Els totxos de la Vall Mala


Dintre d'aquests racons de la muntanya, les noves generacions, han obert una serie de vies, curtes però intenses, son les "esportives". I amb elles també han aflorat unes quantes de petites agulles i totxos.
Tascó de la Vallmala (nº 814)
Sota l'ermita de Santa Anna i a peu de camí, trobem l'agulla del Pas de la Burra (nº 831), la mes coneguda (ja n'hem fet el comentari en les notes marginals).
Seguint el camí, en direcció a Sant Joan, trobem el Totxo Santana (nº 835), ben característic pel sostret vermellós. Un tros més enllà, ens topem amb el Totxo del Paco (nº 836), un raconet rocós a peu de camí.
Baixant el camí de les escales des de Sant Benet, trobem el Pas del Francesos, el tram més estret i vertical d'escales. Flanquejant-lo, per ma dreta, hi ha l'agulla del Pas dels Francesos (nº 582), amb unes quantes vies "esportives per la vesant del torrent.
Un tros mes avall, abans d'arribar al Monestir, trobem un gran bloc de pedra encastat al torrent. Es el Tascó de la Vallmala (nº 814). Explica Barberà: "Es tracta d'un gran bloc encaixonat al bell mig del torrent..." No hi ha dubte... ni n'hi ha cap més...

Miranda del Funicular - Turó de les Goteres - Punxó d'en Tió - Agulles de Sant Joan

Per tancar aquesta petita zona montserratina de la Vall Mala, farem la descripció de tota la vesant nord-oest del Funicular de Sant Joan.

Venint de l'estació superior del Funi, direcció Sant Jeroni, al primer revolt, i abans del camí del pla dels Ocells, trobarem un corriolet que transcorre per damunt d'una curta carena de tres turonets. El superior, marcat al plano de Semir amb un vèrtex, es el punt geodèsic que segurament va fer servir el topògraf, per fer la medició de la zona de Sant Benet.
Li hem donat el nº 832 i l'anomenem Miranda del Funicular, ja que Ramon de Semir solia anomenar "Mirandes " al punt on plantava el trípode.
Embardissant-nos per les canals de l'esquerra, en descens, , arribarem al cim del Turó de les Goteres (nº 495). Es com el cor de Tebas i Tebaida, un mirador excepcional de les agulles de Sant Benet. Cal un bon  caràcter de contemplador. Sens dubte Antoni G. Picazo dedicaria a aquest panorama una de les seves "Alquímies alpinístiques".
Sota mateix, una petita cresta culmina en una punta aillada, ben visible des del Monestir. l'anomenem  Punxó d'en Tió (nº 833).


Les Agulles de Sant Joan
 - Altives, intrèpides, desconegudes. Vigilants ignorades del Monestir i del funicular de Sant Joan. Segur que la seva silueta ha quedat amagada en alguna de les mil fotografies que hem tirat a "l'animalet" (funicular, sic.) que puja i baixa incansable per la pendent veïna, vomitant turistes al Pla de les Taràntules, eclipsades per l'altíssima carena de Gorros i Magdalenes, àvides de vies i d'escaladors.
Ens agrada la ignorada solitud d'aquestes tres agulles: Baixa de Sant Joan (nº 491), Agulla de Sant Joan (nº 490) i Alta de Sant Joan (nº 811).
La central o Agulla de Sant Joan (nº 490), la més esprimatxada, va merèixer l'atenció dels manresans Bonet, Majó i Montfort, que hi obriren via el Juliol del 1959, sortint del coll superior de l'agulla.

dijous, 16 de febrer del 2012

Torrents, clots o canals de la regió de Les Agulles (i un parell de Frares Encantats)

Quan vaig començar aquesta "entrada" -jo en diria article, crònica, estudi, qualsevol cosa menys "entrada", però...- vaig pensar, per una vegada deixem-nos d'agulles conglomerades, intrèpides arestes o verticals parets i mirem Montserrat d'una manera mes planera. Mirem com la naturalesa lentament ha erosionat i traçat camins pel bell mig de les agulles, serà com un relax transitori.
"Relax transitori"?... !Mare de Déu, quin mal de cap¡... Planols, llibres, guies, articles, ningú no es posa de cor.
Ni els més antics ni els més nous. Tot-hom bateja al seu aire. Si tot Montserrat resulta igual... !quina feinada¡
Consulteu vosaltres i ja m'ho explicareu: Cabeza, Semir, Estivill, Ribera, Barberà, Rodés, Roig, Dalmau...
Per lo que he arribat a la següent conclusió:  Hem baso amb Cabeza i Semir i pessigo d'aquí i d'allà i el l'article -ai, no, l'entrada...- ha quedat com segueix.
En farem una descripció d'est a oest, del torrent del Lloro, no cal parlar-ne, tots el coneixem de dalt a baix i per cert, tot-hom el situa bé.
Continuant a l'oest, trobem el torrent del Trago, que per cert Brugarolas el situa correctament. Surt de sota el Morro Pla, passaa entre els serrats de Gallifol-Balmes a l'est i Mamelluda-Miranda de l'Alba a l'oest. Porta aigues al torrent del Lloro.
Per sota de la carena de la Miranda d'Agulles (nº 187) en vàrem parlar en una entrada anterior, hi ha aquest clot que comença sota el camí del Refugi a coll de Porc, Semir l'anomena clot del Cargol.
A la part alta de la regió i ha cinc canals quasi paraleles. La Canal Ampla, la que baixa del Portell Estret, tots la coneixem, una de les més recorregudes de Montserrat.
La roca de la Partió, sobre mateix del Refugi, que per això es diu de la partió, per que divideix les canals de la Coma Figuera i la d'en Pasqual. Es dedueix del mapa d'en Cabeza.
La canal de les Boïgues es la que baixa de la cresta somital de les Agulles, passa sota la Filigrana i la Miranda, recull aigues de totes les altres quatre i prossegueix, per sota el serrat dels Pallers, fins el mateix serrat de les Arnes. (Al tram final, Semir li diu canal dels Pallers, no n'estic segur, però ho deixo per un altre "entrada")
Topografia del mapa de l'ICC del 2010
Per acabar la canal dels Cirerers, es el clot que va per sota del serrat Portella Inferior-Figuereta. No tenia nom enlloc, l'hi he deixat amb aquest que Dalmau li donava a la canal de les Boïgues
Aquí us deixo tot això, ja sabeu, com sempre, dret a discrepar, i si teniu raó, corregirem esportivament.

dilluns, 13 de febrer del 2012

El Serrat de la Portella Superior

14 agulles formen aquest serrat que va des del Pas de la Portella fins el coll de Pallers. 
Per l'oest, es la continuació natural de la paret d'Agulles, per l'est, es flanquejada pel torrent de les Boïgues (Així l'anomenen Semir i Ribera en els seus planos de 1949 i 1975, respectivament).
L'Agulla principal es la Portella Superior (nº 17) que escalaren per primera vegada els membre del C.M. Barcelonès Colomer, Agras, Guarro, Prieto i Pàmias que seguiren els passos més evidents de la cara est, començant al cantell del Pas de la Portella, era el 1933 !Mítica ascensió¡
La vesant oest del serrat de la Portella Superior
El Dauet (nº 16), escalat per Vendrell, Ferrera, Baruta i Molina, el 1946. Un d'aquells VI sup. antics, que es mantingué durant molts anys.
Curiosa l'agulla dels Tres (nº 300), que també s'anomena de la CNT, per l'inicial dels tres primers ascensionistes, els mítics Capeta-Torras-Nubiola, coneixent-los, es molt d'ells l'equívoc que provoquen, era el novembre del 1951.
La nº 876, l'anomenem agulla d'en Dalmau, autor de la darrera guia de la regió. Ell l'anomena la "Catorze"
Des del cim de la Portella Superior, la visió del serrat es espectacular
però la nº 14 es la roca de les Vuit, i no cal crear confusions. Es més, la té ben merescuda, tan per la magnífica guia que ha fet, com per les primeres que ha obert a la regió (com el Punyalet).
Les darreres agulles del serrat les descriu molt be en Joan Miquel en la seva guia.
Si fem una mirada al sector de Pallers Free (nº 298) que s'aixeca sobre el mateix coll de Pallers. per la cara est,  hi ha un seguit "d'esportives" d'aparença força interessant.
Els Pallers Free (nº 298) marquen el final del serrat. La paret est i la Miranda dels  Pallers, s'alcen sobre
el torrent de les Boïgues
Al final d'aquesta cara est, la Miranda dels Pallers (nº 299) amb dues vies obertes ja ens aquests darrers anys. Els descubridors: Ramon Albert que obre el "Diedre" i J. Pla i R. Valor que obren "Regardem al Guarda" (un nom que ens agrada).

divendres, 10 de febrer del 2012

Nº 187 - Miranda d'Agulles

El serrat de la Miranda d'Agulles vist des de l'Oest
En l'article anterior, sobre en Ramon Semir, parlàvem sobre aquest cap de carena, on va situar el trípode per topografiar part de les regions de Frares Encantats i Les Agulles.
El serrat de la Miranda d'Agulles vist des de l'Est
Per accedir-hi cal agafar el camí que des del Refugi va cap a coll de Porc. Un centenar de metres passada la Canal Ampla, un pedró, a ma dreta, a peu d'un arbre, marca l'entrada per accedir a aquesta curta carena. El cim ben visible, està senyalat amb un gran pedró. Molt bona panoràmica de les dues regions.
També hi podem accedir, des del camí que puja de coll de Pallers cap el Refugi. Abans d'arribar a un tram d'escales, pujar entre cresta i bosc, cercant els punts mes clarissers, fins el cim de la Miranda

Ramon de Semir i d'Arquer (1900-1989)

En Ramon Semir, va néixer a Barcelona quan començava el segle XX, el 1900.
Portada del mapa topogràfic de Montserrat, editat el 1949 i el comentari que va en publicar la  revista "Destino" .
Abans d'entrar a l'activitat per la que tots el coneixem, la de topògraf, direm que era un escalador i sobretot un montserratí.
Integrat al Club Muntanyenc Barcelonès, va aconseguir primeres ascensions a Montserrat, tan interessants com la Triple (nº 430) i el Caputxó (nº 126), després conegut com a "Caputxó d'en Semir", totes dues el maig del 1941. El Setrill (nº 85), per l'aresta nord el maig del 1942. La Doble (nº 423-424) l'abril del 1943 i l'Escut (nº 111) el juny del 1946 i moltes altres. No hem d'oblidar que eren els temps en que anava per Montserrat carregat amb els estris de topògraf, per culminar el 1949, la seva obra magna, el mapa topogràfic de la muntanya, on numera més de 600 agulles i en bateja uns quants centenars. Amb el seu plano i l'organització de regions i agulles, ens hem orientat les futures generacions.
Home de club, va formar part de la primera junta fundacional del GAM del C.M.Barcelonès, el 1940, presidida per Noel LlopisSemir en va ser el segon President, entre 1941 i 1944.
Nosaltres hem seguit amb el seu mapa i el "Montserrat pam a pam" de Barberà camins, contrades poc conegudes i agulles de la muntanya.
I n'hem pogut copsar alguns detalls.
Per exemple que ell anomena "mirandes" allà on posava el trípode per prendre mesures i marca en el mapa amb un vèrtex geodèsic. 
La primera fou la Miranda d'Agulles (nº 187) al sud-est del refugi Vicenç Barbé. Des d'allà fa la fotografia que il.lustra el mapa (i que nosaltres publiquem sota aquestes ratlles). Recentment hem recuperat el camí que hi accedeix, per damunt de la curta carena, que l'enllaça amb el camí del Refugi a Coll de Porc.
Gran treballador i amb l'esperit muntanyenc que el caracteritzava, alça i publica, amb la col·laboració de l'Editorial Alpina, mapes pirinencs com els de La Vall d'Aràn, d'on també n'escriu una petita guia "Val d'Aran turística  i documental", Ribagorça, Maladeta-Aneto, Posets, etc.
La foto que acompanyava el Mapa de Montserrat del 1949 i un dels croquis que feia  mentre confeccionava el mapa
Va morir el 1989, a Barcelona. Fins l'últim moment va fer petites escapades a les serralades de Collsarola i Sant Pere Màrtir, prop de casa. Per no perdre l'esperit muntanyenc que l'habia acompanyat tota la vida.

diumenge, 5 de febrer del 2012

La Canal del Ninet, una falla entre les parets Nort i Oest de Les Agulles

L'altre dia, fent una caminada per les Garrigoses, draçera de Fra Garí i els contraforts de sota La llisa, una amiga, la Victòria, hem deia: "Montserrat, es com un trencaclosques (en similitud neo-idiomàtica: "puzle"), s'ha d'encaixar una peça amb l'altre per anar-lo entenent".
Evidentment, es així. No es poden desenganxar les agulles d'un costat de torrent de les de  l'altre costat. Si no intüim que el Trencabarrals s'enfronta amb la Panxa del Bisbe, no veurem que la Vall Mala, es un important accident que les uneix amb dues.
El mateix passa amb aquesta gran agulla que anomenem la Palangana (nº 38) i la Canal del Ninet, son el punt d'unió entre dues grans parets: la Nord i l'Oest de les Agulles.
De la Oest hem parlàvem en un article anterior, de la Nord ho farem més endavant. Peró aquesta cantonada, presenta interessants matisos per descobrir.
Tot encapçalat pel Ninet (nº 293), una estranya agulla, que els germans Estorach, es van cuidar d'escalar el 12 d'octubre del 1946.
Un dia, agafeu una corda, no calen més de 10 mts, un parell de bagues i pugeu aquesta canal. Veureu encara moltes possibilitats de descoberta. Una grimpada ecològica, però interessant. Qui sap qui van ser els primers d'enfilar-si!. La va reequipar fa un parell d'anys en Pere Giró de Vilafranca, no hi manca res.
El 1977, Herrera, Dalmau i R. i J. Oriol, pugen per l'esperó de l'esquerra de la canal, seguint l'evident successió de contraforts, fins l'Espatlla del Ninet (nº 874)
Territori que també descobrien Remi Brescó i A.G. Picazo, el 1990, obrint la bonica aresta oest de la Saca Petita (nº 40), que comença dintre de la mateixa canal. Ben visible, de perfil, a la fotografia
Per tancar direm que hem  batejat el Contrafort del Ninet (nº 892). J.M. Dalmau, en la seva guia  d'escalades (pag. 294) cita un intent per la cara oest (del 2011) si els seus realitzador l'acaben, seria la 1ª ascensió d'aquesta roca.

dimecres, 1 de febrer del 2012

Paret Nord dels Frares Encantats (sector central)

Foto: Maria Àfrica
Història viva de l'escalada montserratina aquest tram de la muralla nord dels Frares.
Entre totes les vies destaca l'esbèlta Aresta del Bisbe, que els membres del GAM del Club Muntanyenc Barcelonès, obren el 1959. Si hi posem la llista dels que hi treballaren, ja ho diu tot: Alegre, Anglada, Auqué, Boladeras, germans Cerdà, Guillamón, Feitrer, Lamarca, Raul Martinez, Pokorski, Pons, Riera i Ylla. 
En un contrafort al costat del Bisbe, Capeta i Nubiola, obren el 1954, un rocambolesc itinerari, que passa per dintre d'un gran pont de roca.
Però la que guarda les essències d'aquest tram de parets, es la via Asiàtica, que obriren membres del GEDE el novembre de 1957. Foren Guasc, Pérez, Maschio i Jaume Cerdà. Durant molts anys conservà el segell de via "tabú". Ignorem qui va trencar l'encanteri i feu la 2ª ascensió. Segueix la llarga i vertical fissura, ben visible.
En aquesta mateixa agulla, el 1974, Albert Iglésias i Jaume Casanovas, pugen tota l'aresta nord-est, Traçant un itinerari directe i atrevit que ha esdevingut clàssic.
Encara, l'any següent, J.C. Grisú i Juli Valera obren via, a l'esquerra de l'Assiatica, seguint la fissura que va a parar al peu d'un petit sostre, molt característic, al tram superior de la via. Fou durant el juny del 1975.
Tanquem aquesta curta ressenya de les ascensions  més antigues d'aquest tram de paret, amb la del primer dia de l'any 1980, en que el mataroní, Joan Ribas, obra en solitari l'aresta nord del Bastó del Frare. Una gran clàssica montserratina.