Foto: Nona Delgado - Col.laboradors del Bloc: Xavier Varela - Miquel Sala - David Duran de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró

dimarts, 22 de maig del 2012

Maria i Francesc Estorach (Noves dades)

El divendres, 18 de maig del 2012, es presentava una nova entitat, la Secció Excursionista del Centre Cultural La Massa de Vilassar de Dalt. Per magnificar la dada, s'inaugurava una exposició dedicada als germans Estorach , aquesta nissaga d'escaladors de qui ens ocupavem en l'entrada anterior. No podiem faltar-hi.
En Francesc i la Maria Estorach, en mig de la gent que assistí a l'inauguració i homenatge
Rap-pels a l'Agulla dels Pollegons i la Boleta del Portell Estret i escalada a la Cadireta d'Agulles
A la presentació de l'acte pel President del Centre Cultural, es passa a la plat fort de la festa, aquests dos personatges, autèntics mites de l'escalada catalana, de 92 anys en Francesc i 85 la Maria, micròfon en ma, passaren a contestar les preguntes dels presents a l'acte. Ens féren reviure aquelles pujades al Pedraforca amb el carrilet dels ferrocarrils Catalans i els camions de carboners "...arribavem a la muntanya, mes negres que els conductors", per aconseguir "primeres" a les parets nord del massis. "...a les hores treiem tots els ferros, eren temps difícils i no hi habia diners per material"   "...per nosaltres era un sacrilegi deixar res a la via, ara tot es ple de ferros, es pot pujar, sense por de caure per qualsevol lloc... l'escalada ja no és el que era, s'assembla més a un exercici de gimnàstica...."  "...¿foradar la pedra per posar-hi ferros? ni pensar-hi!, no ens semblava ètic..."

Pont tirolès entre les dues Bessones - Francesc, Josep i Maria Estorah -  Rap-pel a la Bola de la Partió
Amb en Miquel Sala dels Científics de Mataró - Amb el President dels Excursionistes  Vilassarencs  -  Els  Presidents de les Federacions Catalana i Espanyola també foren presents a l'acte.
Opinions fermament expressades i defensades per en Francesc i la Maria. Anècdotes entranyables que ens van fer reviure aquells anys de l'escalada catalana a la postguerra. Una generació d'escaladors irrepetible, que ha deixat la seva empremta sobre les parets del Pirineu, del Pedraforca i les agulles montserratines.
Creiem que se'ls hi deu un gran homenatge de tota l'escalada catalana, nosaltres posem el nostre gra de sorra llançant aquesta proposta. Espero que els "blocaires" recolliu el testimoni i ajudeu a divulgar-lo.

Les fotos antigues son de l'exposició, no us estigueu de visitar-la, val la pena. Info a 667285965 o www.lamassaccv.org

dimecres, 2 de maig del 2012

Els germans Estorach

No tinc al cap gaires nissagues de germans, en el mon de l'escalada montserratina. De cop penso amb en Joan i Jaume Cerdà, l'Elisabet i en Daniel Vergés... I ja, en aquests temps,  l'Albert i Oscar Masó.
Emili Navarro i el germans Estorach - Dalt del Cavall Bernat l'octubre del 1945
Però cap tan nombrosa com la dels germans Estorach -Maria, Neus, Josep i Francesc- que ompliren una època difícil de la nostra escalada, la de la post-guerra. El més gran i constant de tots d'aquest grup, en Francesc, va nàixer el 1920, Josep el 1922 i Maria el 1927. El gran a Barcelona i els altre dos a Tortosa. Ignorem la data i el lloc de naixement de la petita, la Neus (com l'anomena Barbera) o Elisa (com li diu Santamaria) si sempre hi ha un misteri en qualsevol família, aquest serà el dels Estorach.
Navarro i Estorach a Montserrat el 1946 - Josep i Francesc en la 1ª absoluta a l'Esquelet el  9 de setembre del 1945
Comencen a escalar amb companys del Centre Excursionista de Gràcia. Sempre limitats per les dificultats econòmiques d'aquells temps, es fabriquen ells mateixos el material, claus, martells i grampons i les germanes fabriquen i dissenyen, motxilles pantalons i jaquetes. Ho feien amb roba militar de la parada dels Encants del seu pare, i la seva mare, les tenyia i cosia... Ja veieu doncs que això era una feina de tota la família.
El 1941 formen part del grup de joves escaladors que funden el GEDE. Més tard passen al GAM del Club Muntanyenc Barcelonès.
Podrirem parlar, i molt, de les escalades dels Estorach al Pedraforca. Però centrem-nos amb les montserratines i sobretot en les seves "primeres", quasi totes elles entre el 1944 i el 1948.
El 25 de juliol del 1944, Josep amb Cortès i B. Gonzàlez pugen per primera vegada el Broc del Setrill.
Tres moments de la "primera" al Tub de la Patata el juliol del 1946
El setembre del 1945, en Josep i en Francesc, pugen per primera vegada a l'Esquelet, batejant-lo així per què troben al cim els ossos d'un ocell. A finals d'aquell mateix mes, aconsegueixen l'Aglà i l'Agulla Mare, dues agulles característiques, sota l'ombra de l'immensa paret est de la miranda de les Buigues.
El Ninet - El Timbaler del Bruc i El Carquinyoli. Tres "primeres" del 1946
El 1946, comencen forts, pujant per primera vegada al Timbaler del Bruc, era el 18 d'abril. El juliol del mateix any, fan l'espectacular escalada del Tub de la Patata, on els acompanya Emili Navarro, company habitual de la colla de germans.. Pocs dies després s'enfilen al Carquinyoli i el Queixal, dues agulles quasi penjades a la paret nord dels Frares Encantats.
A l'octubre li toca el torn al Ninet, aquesta petita i estranya agulla a la capçalera de la paret de les Agulles.
Acaba l'any amb l'escalada de la Roca de la Maranya, sota de la roca de l'Escorpi, i participen tots quatre germans.
1947 - El Bitllot, El Faraó i l'Agulla de la Tempestat, son escalades per primera vegada pels Estorach
El juliol del 1947, es productiu pels Estorach. El dia 18 pugen el Taxi, on els acompanya V. Garcia i  el Bitllot, amb Xalmet. L'endemà 19, escalen l'agulla de la Tempestat, la més altiva del serrat del Faraó, on els acompanyen Xalmet i Esquerda. Finalment el 26, aconsegueixen l'ascensió del Faraó, segurament una de les més significatives que quedaven  per pujar del massís. Fan cordada Josep i Francesc Estorach, Esquerda i Salvador.
Tanquem aquest resum,  amb l'ascensió a l'abril del 1948 de l'agulla del Mal Pas, fan cordada F. Estorach i F. Esquerdo, una agulla a la vesant est del serrat del Faraó.
Francesc Estorach - Josep, Maria i Francesc - Francesc, el 2010 amb Martí Santamaria.
Francesc Estorach te 92 anys, viu a Premià de Mar, te el cap despert i una bona mobilitat per la seva edat. Es una llegenda viva de la nostra escalada. Quan li parlen de la seguretat diu "Home, pot ser si que érem una mica massa agosarats, perquè no ens podíem permetre caigudes i els materials no eren molt segurs, però potser no cal posar tantes coses... ara es un pujar amunt, ple de ferros pertot arreu; ni hi ha risc..." Pot ser que val la pena que reflexionem les seves paraules.

Les dades per aquest escrit son tretes de varies fonts, però sobretot dels Articles de Miquel Sala i Roy ("Cingles" de l'Agrupació Científico-Excursionista de Mataró nº 56 - 1985) i de Martí Santamaria ("Mai Enrera" Club Excursionista de Gràcia nº 454 - 2010)